dilluns, 20 de novembre del 2017

La por, de Gabriel Chevallier

La 1a Guerra Mundial de nou tant ben narrada! Té més bona fama literària la 1a Guerra Mundial que la 2a (segur que ja està estudiat) Tot sona: les trinxeres l'allistament, els hospitals... amb frases esplèndides sobre la merda que era tot allò i com era impossible entendre-ho des de fora.

I quan trobes que un llibre està tan ben escrit dubtes si no serà que està molt ben traduït!



Si nous nous permettons de revenir sur cet auteur c'est parce que « La Peur », son œuvre majeure, parue en 1930 aux éditions Le Dilettante, est injustement restée dans l'ombre malgré les rééditions courageuses de 1951 et 2008.
Pourtant quel livre!
Ce roman autobiographique écrit à la première personne et au présent demeure probablement le récit le plus fort et le plus réaliste de ce que fut l'horreur des champs de bataille de 14-18.
D'abord parce qu'il couvre intégralement toute la période historique de la guerre. Depuis la mobilisation du narrateur jusqu'à l'armistice, le lecteur partage le quotidien de Jean Dartemont alias Gabriel Chevallier, qu'il suit pas à pas dans son parcours sanglant et absurde de combattant du front, de permissionnaire désabusé ou de blessé de guerre tire-au- flanc.

http://www.jprissoan-histoirepolitique.com/le-coin-du-bachotage/documentation-pedagogique-l-aridite-et-les-deserts/lapeurromanautobiographiquedegabrielchevallier

Detroit, de Kathryn Bigelow

Bona recreació dels aldarulls racials que hi va haver a Detroit l'any 1967. amb una història, que pel que sembla va ser certa, de l'assassinat d'uns negres per part d'una patrulla de policia. Encerta el guió i la narració que evoluciona del quasi documental a la realitat ficcionada (m'ho acabo d'inventar) i a l'escena final del típic judici però presentat de manera original com a pinzellades. Només li retrec un timing massa llarg de la part central i un personatge (el guarda de seguretat negre) molt ben actuat però poc creïble


Doncs mira , l'he encertat bastant:  I això del muntatge també ho vaig pensar: el ritme és trepidant

 Para ello, recurre a una estructura de tragedia operística: una obertura de cómic en la que se sientan las bases históricas; un primer acto en el que se presenta a los diversos personajes; un segundo acto central que es el meollo de la cuestión, ocupa más de la mitad del metraje, se desarrolla en un único y claustrofóbico escenario (un motel), rezuma violencia y es la razón de ser de la película; y un tercero que relata el destino final de todos. Rodado con una cámara tan nerviosa como los propios protagonistas, con un montaje eléctrico y con una fotografía tan oscura como la mente de algunos y la piel de otros, el filme genera una tensión que por momentos se hace insoportable y angustiosa.
http://www.elmundo.es/metropoli/cine/2017/09/14/59b7cbf5e2704e0b5e8b4712.html