Mr. Belvedere » ¿ES FEMINISTA “UNA PISTOLA EN CADA MANO”?

Una pistola en cada mano

Una colla de personatges estereotipats si es vol però representatius de tota una generació. No exactament la meva però quasi. Actors i actrius esplèndis i un guió enginyós. Bona feina d' en Cesc Gay.

Sala i Martín sobre Wert

¡A Wert si dejamos de hacer el primo!

Normalment no sóc s'en Sala i Martín però aquest cop la clava

Bel-ami de Guy de Maupassant

La història d'un arribista, d'un escalador, d'un aprofitat de les dones que gràcies a elles i al periodisme va pujant en l'escalafó de la societat parisenca de finals del XIX. Un llibre que llegeixo malgrat la portada (hi falta l'important mostatxo deDuroy, tot un símbol eròtic  i és que aquest pàmfil de Crepúsculo no pot resistir la comparació) i amb l'orgull del francès que dec a la Tiat. Li ho explicava en l'última visita que li vaig fer a la Vall d'Hebron i l'acabo l'endemà del seu enterrament. Un petit homenatge, doncs.

Poso dues imatges perquè em cregueu.

Subirats: més enllà dels partits

(Però sensr prescindir dels partits, afegeixo jo)

¿Repetir errores? | Cataluña | EL PAÍS

LOMCE: no només contra la llengua

Joan Coscubiela (@jcoscu) twitteó a las 6:38 AM on mié, dic 12, 2012: BON ARTICLE DE BARGALLO. Wert contra la escuela http://t.co/QKjgVUmw vía @elperiodico_cas (https://twitter.com/jcoscu/status/278735631700598784)
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/wert-contra-lescola-josep-bargallo-2269651

Dans la maison

I de sobte un professor de literatura troba un alumne que escriu bé! Oh miracle! Interessant aquesta comedia (perque es una comedia,  no?)  sense moltes pretensions però original , costumista però no realista...

http://www.youtube.com/watch?v=yldDvqmfRUM

Stoner, de John Williams

La vida, tota, d'un professor universitari americà al llarg del segle XX (1a GM, 2aGM anys cinquantes...). Els seus orígens pagesos, la seva dona histèrica, el seu rival acadèmic, l'alumna convertida en amant...) Un llibre que va de menys a més. Un personatge interessant per la seva indefinició: no sé si és gris i mediocre o genial, si és fred i indiferent o és apassionat i decidit. Jo diria que aquesta és l'originalitat de la novel·la.

12 raons per llegir Stoner  (del bloc nervi.cat de Susanna Álvarez)

Si hagués d'etiquetar aquesta novel·la d'alguna categoria ho faria com a novel·la que no decep. És freda, però és una gran novel·la. http://airunmg.blogspot.com.es/2012/08/stoner-de-john-williams.html

Un argument i un personatge que no tenen, aparentment, res d’especial ni d’engrescador. Això no obstant, ambStoner, John Williams aconsegueix que no puguem deixar de llegir fins a la darrera plana .http://www.nosaltresllegim.cat/2012/stoner-john-williams/

la historia de Pi

Amb la Núria sortim emocionats perquè aquest final que li dóna la volta a la història és espaterrant. Potser algú trobarà la història rocambolesca, les imatges una mica llepades , el personatge massa ingenu per pretendre que tot plegat vulgui representar gairebé tota una cosmologia, però a mi m'entra com una faula, una faula de les 1001 nits és clar i passo una estona fantàstica.

Fedó (Diàlegs), Plató

M'hi porta l'Steiner i les ganes de llegir en versió original i sense intermediaris l'episodi magnífic de la mort de Sòcrates. Sense intermediaris és un dir perquè el recurs estilístic de Plató consisteix en fer veure que Fedó refereix allò que Sòcrates ha explicat a Cebes, Critó i altres deixebles en una espècies de trama dins de la trama a l'estil de les famoses nines russes. Lectura en diagonal a estones, és clar, però apassionants en molts moments aquestes reflexions sobre la immortalitat de l`ànima de fa més de dos mil cinc-cents anys (resto bé?) (com diu l'Steiner quin gran fenomen l'eclosió del pensament filosòfic a la Grècia clàssica! just acabats de sortir del Neolític...)

qüestions al voltant de la lectura del Fedó del R. Alcoberro

Henry James, Retrat de de dama

que esplèndid aquest James! M'ho sembla ja des del començament, amb aquesta presentació dels tres personatges masculins al voltant d'una tassa de te al jardí de Gardencourt i amb l'arribada sorprenent i silenciosa d' Isabel. I després tota la seva peripècia vital, d'Anglaterra a la Toscana i a Roma, i els seus pretendents... i  amb aquest únic petó en tota la novel·la, i aquest cosí tan estimable ... i ella contemplant des de la seva llibertat d'esperit les coses bones i les coses dolentes . És un llibre que em relaxa , que em flueix tranquil malgrat tantes anades i vingudes i és que quin segle més magnífic aquest XIX des del punt de vista novel·lístic!


http://lamujerjusta.blogspot.com.es/2008/08/el-retrato-de-una-dama-1881-henry-james.html

Lo imposible

Una família americana es veu atrapada de manera dramàtica pel tsunami de Tailàndia Sense gaire interès (sent generosos). Algú en pot dir "una pel·lícula ben feta" pels efectes especials i l'ambientació, però el guió em sembla molt fluix.

Dos bons relats d'Stuparich

La isola:
un noi acompanya el seu pare, malalt de càncer, a visitar l'illa de l'Adriàtic (Croàcia?) on havien viscut en el passat

Guerra del 15
relat autobiogràfic sobre les batalles de la primera Guerra Mundial al voltant de Triest en què Stuparich va participar com a voluntari junt amb el seu germà.

http://alvarodelarica.com/2012/03/los-stuparich.html

El mar, de Blai Bonet

Uns nois en un sanatori antituberculós en el marc de la Mallorca de la postguerra. M'impacta de seguida ; per la cruesa com està plantejat el tema, per aquesta multiplicitat de narradors, per la potència del llenguatge i aquesta manera de narrar que encara ens sona tan moderna, per la barreja de passió religiosa i mística  i fredor de sentiments... Fantàstic poder fer descobriments com aquest encara! Ho diuen les cròniques: va ser un escàndol a l'època; normal. Una d'aquestes novel·les que sembla que la literatura catalana no pugui donar...

En el panorama en què sorgeix El mar és una obra totalment insòlita, sense cap precedent en la narrativa illenca, només comparable a obres forasteres semblants (Faulkner, Cela, Juan Goytisolo...). De fet, l'assimilació de les tècniques narratives més avançades d'aquest segle serà el que caracteritzarà tota la seva novel·lística. Emperò, tot i la importància de l'aspecte formal, la seva temàtica —carregada de problemàtica existencial— també és una fita importantíssima, car porta un missatge revulsiu i inèdit en la nostra literatura. No és estrany que Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958 on la considerava la millor novel·la de l'any, escrivís: "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera". (http://www.escriptors.cat/autors/bonetb/pagina.php?id_sec=1223)

La poesia del pensament

"el que fa que un poeta sigui gran és que els seus pensaments contenen el conflicte entre l'existència i l'essència"

El llibre d'Steiner  (m'hi porta la recomanació d'en Jordi Llovet) és un dels més suggerents que he llegit últimament. Fa una repassada molt poc sistemàtica de la història de la filosofia fent èmfasi en la tesi que tots els grans filòsofs han estat grans escriptors (i que tots els grans escriptors han begut dels corrents filosòfics del seu temps)   i posa de manifest els lligams estrets que hi ha entre el fet estètic i el pensament filosòfic, entre el llenguatge i el pensament, per tant. Moment culminant, la valoració de Plató com el grandíssim creador del personatge Sòcrates, creació que el posa a l'alçada de Shakespeare:

"el Sòcrates de Plató és una construcció literariodramatúrgica com cap altra. Ni Hamlet ni Faust, ni tampoc el Quixot ni el capità Ahab no superen la prodigalitat psicològica, les característiques físiques i mentals , la "presència real" de Sòcrates, que assoleix  pràcticameet  la immortalitat als diàlegs". (p. 74)

I  despres desfilen Valéry, Wittgenstein, Proust, Descartes, Hegel, Marx, Nietszche, Heidegger, Sarte, Celan... Potent i originalíssim!  I, en general, es llegeix molt bé!


Els qui s’hi dediquen sempre ho han sabut. En tot tipus de filosofia, va reconèixer Sartre, «s’hi amaga una prosa literària». El pensament filosòfic només es pot comprendre «metafòricament», ensenyava Althusser. Tot sovint (però fins a quin punt seriosament?) Wittgenstein deia que hauria d’haver escrit les seves Investigacions filosòfiques en vers. (del prefaci citat a http://www.nuvol.com/noticies/george-steiner-la-poesia-del-pensament/)

aquest article m'ha agradat molt; aquí un fragment: 

...George Steiner (París, 1929) recorre las obras más importantes de nuestra tradición intelectual y extrae de cada una de ellas su música: el clima (la luz, la temperatura y la humedad vital) del que su autor la ha dotado. La tarea no es sencilla y el propio Steiner lo reconoce: hablar de música es siempre hablar de más. Pero tal vez, y esa es para mí la apuesta de Steiner, hacer filosofía es siempre decir más de la cuenta.(...)Así, el filósofo se asemeja a un águila inútil: da vueltas alrededor de una presa que nuca logra cazar. Pero que nadie se engañe, el trabajo no ha sido en vano: no hay captura, pero el discurso ha quedado impregnado de aquello que se buscaba. Y no estamos ante un premio de consolación, porque lo que la filosofía persigue es, en última instancia, inaprensible. Por eso, y Steiner nos lo recuerda a través de una afirmación de Montaigne, quien a ella se dedique no debe pintar el Ser sino su paso (“je ne peint pas l`être, je peint le passage”). Así, hablar de la música del pensamiento, es hablar de esa “impregnación”. Y adentrarse en ella, escucharla atentamente, es entrar en ese territorio donde filosofía y literatura mezclan sus raíces: ¿Qué sería de Heidegger sin Hölderlin? ¿Por qué Wittgenstein dijo que debería haber escrito su Tractatusen verso? ¿Cuál es la deuda de Hegel con la tragedia griega y en especial con Antígona? ¿Por qué Platón quiere tan lejos a los poetas? ¿Cuál es la deuda de Proust con Bergson? ¿Y de Freud con Thomas Mann? ¿De rerum natura podría haberse escrito en prosa? ¿Qué queda del pensamiento de Nietzsche si se le retirará su halo poético?... http://cultura.travelarte.com/libros/2237-la-poesia-del-pensamiento-george-steiner

i aquí l'article d'en jordi Llovet

Interferències

a la biblioteca de Vilassar de Mar el grup del 15M -el meu reconeixement per la seva perseverança i pel criteri amb què fan les coses- organitza el visionat d'aquesta interessant pel·lícula sobre la injustícia de les relacions entre el Nord i el Sud. Una companyia de 4 actrius/actor preparen una obra sobre el tema i a mesura que avancen els assajos es van trobant amb la impossibilitat de dir tot el que volen dir i de fer-ho arribar al públic. El to una mica mitinero i el metratge una mica llarg (es podia fer d'una altra manera?) queda compensat per una fantàstica posada en escena, amb un guió molt original i una realització de primera quant a fotografia, il·luminació i escenografia. Chapeau!
per cert està tota penjada a la xarxa (pàgina oficial)

crítica a El País

90È aniversari del Patronat Escolar de Barcelona

Assisteixo amb el pare, que hi fa de convidat estrella, a l'acte de commemoració de la creació del Patronat Escolar de Barcelona, una institució de la qual poca gent coneix els entrellats veritables i que es confón en la nebulosa prestigiosa de l'educació en temps de la República. Per motius familiars i professionals obvis em sento lligat al tema i a l'acte en sí.

http://w3.bcn.cat/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1802_1_1852943827,00.html?bcnAccessible=true&accio=detall&home=HomeBCN

De Gauguin a Delvaux, exposició a Sant Feliu de Guíxols

No ens impressiona especialment aquesta exposició a l'espai que la baronessa Thyssen ha inaugurat a sant Feliu de Guíxols. Potser ens l'hauríem hagut de mirar amb més calma però això dels quadres va com va i de vegades et deixen una mica indiferent. Una exposició d'àmbit local que,és cert, però,  que aporta un valor cultural afegit a la Costa Brava, els turistes la podran anar a visitar els dies que faci núvol. A mi m'agrada especialment aquell burgès vestit de blanc espaterrat a la seva terrassa, pintat per en Ramon Casas, i és que a més i entre altres coses a mi els quadres sempre m'han agradat grans.

Jarmila, d'Ernst Weiss

Un venedor d'ocells mecànics explica a un home la seva tràgica història d'amor, enamorat d'una dona casada,(últimament en sóc especialista) i perseguit per l'aparent segrest dels seu fill. Un relat curt i bonic. Diuen que és una obra mestra. La Marta és una forofa d'aquesta editorial, "Minúscula"

http://www.larepublicacultural.es/article5779.html

alguns apunts com sempre de qualsevol manera

doncs això. alguns apunts; tampoc vull passar-me tot el diumenge al mati per polir un article que quedi ben tancat i acabat.

Sento que la pregunta en el fons ha de ser: la independència és un pas cap a un món millor?

No dic cap a una Catalunya millor perquè em sembla un plantejament egoista.No és que sigui home de plantejaments maximalistes, de tot o res (com que no aconseguirem la pau mundial ni la desaparició de la fam al món no cal la independència) però ¿per què els meus plantejaments han d’excloure els treballadors aragonesos, les classes populars andaluses, els que no poden viure de la seva feina a Extremadura, ...(-digueu-me demagog-), els mestres menorquins, els estudiants madrilenys?… Em sento més proper a ells que no als banquers de Sabadell, o a alguns usuaris del Club Nàutic de Vilassar de Mar per posar algun exemple.

Se’m creuen sentiments i emocions contradictoris : per una banda la il·lusió per un projecte nou de país (semblant al del canvi de feina, semblant a l’emancipació d’un jove que marxa de casa no perquè estigui enfadat amb els pares sinó perquè ha de viure la seva pròpia vida; semblant al d’una parella que després de temps de desentesos decideix trencar i aspira a mantenir una bona relació d’amistat); per una altra arrugo el front davant d‘expressions com “pàtria”, acusacions de traïcions, himnes que parlen de gent “ufana i superba” com si entre nosaltres no n’hi haguessin d’ufans, de superbs, d’egoistes, de dèspotes i especialment d’insolidaris, lladres, explotadors i feixistes.

La llengua! Al meu país hi ha una llengua amenaçada que sense estat està condemnada. La pressió dels sectors espanyolistes és brutal. Sí que crec que per preservar-la i l’únic camí és l’estat propi; als castellans els costa molt d’entendre que una llengua és molt més que una eina de comunicació.

Em fa por que el clam independentista d’avui sigui una cortina de fum d‘un partit de dretes que vol tapar la seva política de retallades però que en el fons no creu en aquest procés.

Jo estic en un partit que dubta; potser també per això m’hi sento bé. Però en aquests moments cal mullar-se.

I és que la independència és un pas que no té perquè dur-nos a un únic camí ja establert: el país que ens espera després és ple de múltiples possibilitats i a nosaltres ens tocarà lluitar perquè s’imposin les que reivindiquen i defensen la justícia social i la tolerància (sí, caldrà estar especialment atents a aquest aspecte). Ara, que no ho digui ningú: la independència no és la solució a tots els nostres problemes.

Entre altres coses també després del pas caldrà discutir la col·laboració amb Espanya i possiblement nosaltres considerarem que podem compartir molts coses amb la gent de més enllà de l’Ebre, no en va molts catalans hi tenen els orígens i hi hem compartit moments i històries de dolor i d’esperança. (reivindicarem els poetes, reivindicarem els pedagogs, reivindicarem els lluitadors contra el feixisme...)

A més compartim amb ells una de les llengües més utilitzades a Catalunya i en el seu territori hi restaran els nostres germans de parla valencians i de les Illes .

Amb dubtes. Pensant en la llengua. Pensant en un projecte de país que em fa il·lusió. Aniré a la manifestació.

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar

Una joieta: ella s'enamora d'ell, un home casat, i descriu la seva passió. Simplement això. Poesia absoluta durant 120 pàgines.

per exemple:

Una ala molla esbatega per espolsar-se la nit tremolosa, i la matinada alena una anàlisi freda a la meva ment plena d'espectres a l'expectativa.

Amb un llenguatge prodigiós, ple d’imatges tan originals com trasbalsadores, la novel·la narra el seu enamorament addictiu per Barker, amb qui estableix una relació que esdevé quasi una experiència mística. Escrita als anys quaranta, l’obra de Smart és també el retrat d’una època marcada per la intransigència i el puritanisme (...)http://epubscatala.blogspot.com.es/2012/08/214-elisabeth-smart-grand-central.html

Este libro influenció en las composiciones de Morrisey, tanto para sus canciones en solitario como para las que escribió en The Smiths; algo claro en títulos como London, What she said, Louder than bombs,Late night, Maudlin Street, por ejemplo (http://www.casadellibro.com/libro-en-grand-central-station-me-sente-y-llore/9788492865000/1486839)

http://www.nervi.cat/a-grand-central-station-em-vaig-asseure-i-vaig-plorar/

http://lacomunidad.elpais.com/libros-azules/2009/11/30/en-grand-central-station-me-sente-y-llore-elizabeth-smart-

Rue de l'Odéon, d'Adrienne Monnier

Un llibre pels que estimen els llibres i les llibreries i les biblioteques i París i la Rive gauche i la literatura, especialment la francesa però no només, i especialment la poesia i especialment la francesa però no només.

El llibre, desordenat, em costa una mica de vegades, però és tan suggerent en tants moments!

Quin personatge devia ser aquesta Adrienne Monnier

Gràcies, Marta, gran tria, gran intuïció!

París, 1915. Mientras la guerra irrumpe en la tranquilidad del otoño, el sueño de una joven inconformista se hace realidad: en el corazón del Barrio Latino, cuna de la experimentación literaria, la emprendedora y valiente Adrienne Monnier abre La Maison des Amis des Livres, la librería que marcaría la vida intelectual del París de la primera mitad del siglo xx. Rue de L’Odéon nos ofrece un retrato y un testamento personal y profesional de una mujer que dedicó treinta años a la literatura con creatividad y pasión y que fue, junto con su íntima amiga Sylvia Beach, una de las protagonistas más destacadas de aquella época dorada.(http://www.gallonero.es/draft-created-on-19-august-2011-at-0857/)

crítica de Jordi Corominas a revista de Letras

i aquí un tros significatiu:

Pero nuestra primera idea era —y sigue siéndolo— que el

verdadero comercio de la librería englobara no solo la venta,

sino también el préstamo, y que ambas operaciones se ejerciesen

en paralelo. Resulta casi inconcebible comprar una obra sin

conocerla. Expreso un sentimiento general cuando afirmo que

toda persona de cierta cultura experimenta la necesidad de tener

una biblioteca particular compuesta por libros que le gustan,

que tiene por amigos buenos y fieles. ¿Cómo introducir en

ese círculo de amigos probados a inoportunos o indiferentes?A

eso es a lo que se arriesga alguien que compra libros sin haberlos

leído.

Dos viatges a l'Orient

Qui passa el mes d'agost a la Conca de Barberà pot consolar-se amb escapadetes orientals des del cine Verdi. quasi sempre em vénen de gust aquestes fugides del ritme trepidant anglosaxó...

dues històries d'amors apassionats d'aquells que ja no se'n fan:

Pollastre amb prunes: Iran anys 50, un violinista s'enamora d'una noia pel carrer i només quan li'n prohibeixen el matrimoni descobreix l'autè ntic alè vital de la seva música i aleshores decideix morir. D'entrada em costa però després, em deixo anar pels camins de l'absurd i de la fantasia i aquesta modesta història es converteix en un conte ben agradable d'escoltar.

Amor bajo el espino blanco: lentitud i estètica tal com era d'esperar, ells dos encantadors i ingenus viuen la seva passió en el marc de la Revolució Cultural amb una música i una fotografia esplèndides.

han quedat pel camí (o simfonia inacabada)

Tea-bag de Henning Mankell, tot i que em fa riure alguna escena d'un poeta(poetastre) fent una conferència a un grup de presidiaris...
Asimov Fundacion; passa sempre amb els vells mites

Llibertat de Jonathan Franzen
La bofetada de Christos Tsiolkas, ho sento Cristina amiga de la Marta no estava mal però això de la lectura ja se sap que va com va...

Vida privada

La història de Frederic de Lloberola i la seva família i la Barcelona d'aquells anys (feliços?) vint. De Vida privada m'agraden les descripcions: les olors de l'Eixample, les festes de l'aristocràcia, els locals del barri xino, però en general em sembla una novel·la amb poc argument.

Em sorprèn l'enorme procacitat per ser un llibre escrit l'any 31; devia escandalitzar força el personal: homosexualitat, trios, voyeurisme descrit amb tots els detalls..
També se'm fa curiosa l'absoluta contemporanietat dels fets que descriu amb el moment en què el llibre és escrit: que complicat fer sociologia des de tan aprop... potser també per això Sagarra és tan bo.

aquest cop tirem de Viquipèdia:

Vida privada és una novel·la escrita per Josep Maria de Sagarra. És un clàssic de la literatura catalana, que va ser publicada l'octubre de 1932 i va rebre el Premi Joan Crexells de narrativa. Sagarra fa un retrat tant de les classes socials altes com de les baixes de la Barcelona d'aquell temps, i va provocar un escàndol en aquella època pels temes que tractava i que es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Vida privada ha estat considerada la novel·la més representativa de Barcelona.

i ara un tros de La vida en un blog

A priori, podem pensar que als anys trenta les dones encara vestien amb mirinyac i els senyors passejaven en carro de cavalls. Res d'això fou laBarcelona dels anys 20-30 que genialment retratà Sagarra. Un fresc de personatges, una novel·la coral, on hom es mou gairebé només per dues passions: el diner i el sexe, la bossa i el catre.

i gran Joan Solà parlant del llenguatge:

https://docs.google.com/file/d/0BxGWpLBuKVMbNWdmY2N6MlFTUkNFZzR5VHhkdGNhQQ/edit

Guerra del 15

Pere el Gran, de Cingolani

Vacances (?) vimbodinenques i m’empasso la biografia de Pere el Gran. Les seves discrepàncies amb el seu pare (Jaume I, el rei, el rei mil veus criden al vent...), la conquesta de Sicília (records de Tràpani amb el Josep i la Teresa), el desafiament de Bordeus ( imaginem amb el pare la sèrie de televisió on caldria magnificar una mica el paper de la reina Constança) el paper poc clar del germà Jaume de Mallorca , la invasió dels francesos i la batalla del coll de Panissars...
Complementat amb la lectura de la Crònica de Desclot menys fiable historiogràficament però amb tant més sabor!
El llibre deCingolani no sé si acaba d’encertar el to entre divulgatiu i erudit però quan baixa a mostrar de talls de la vida quotidiana del rei i dels exèrcits és on descobreixo coses que em semblen més interessants: la dificultat d’assaltar les muralles, els dies que tardaven els missatgers a cavall per anar d’un lloc a l’altre, les petites batalles terrestres o navals que es magnificaven a efectes propagandístics...
La tesi: Pere el gran un gran polític i comunicador més enllà del seu valor militar i que va aconseguir que un racó oblidat d’Europa com era la corona d’Aragó (que per cert ell volia unificar a la manera del comte duc d’Olivares) es situés en primera línia de l’atenció mediàtica mundial de l’època.

Prometheus

Que una barreja d'Alien i Blade runner em deixi indiferent a mi, que m'entra tan fàcilment la ciència-ficció, vol dir que no està gaire aconseguida. Ni la 3D no me l'anima una miqueta. Aventureta linial, previsible, amb pocs moments especials: l'autooperació de cesària, els mapes hologràfics. els cavalls de la gruta de Chauvet, ella parlant amb el cap del robot i ... Lawrence d'Aràbia.

Jarmila

Els Nikolaidis, de Josep M. Quintana

M'agraden les narracions situades en ambients històricament insòlits o que desconec profundament. Els Nikolaidis és la història de la família d'aquest nom que formava part de la colònia de grecs que es van instal·lar a Menorca durant l'època de la dominació anglesa el segle XVIII. El protagonista és un comerciant que es dedica a la guerra del cors! Si a algú li interessen both Menorca i la Història aquesta és una novel·la que dóna molt de suc; ideal per anar llegint durant una estada d'uns quants dies a Fornells. Fantàstica descripció de l'oposició entre Maó i Ciutadella, els dos pols de l'illa, els dos pols en la lluita entre els francòfils-espanyolistes catòlics, aristòcrates, dogmàtics i els anglòfils protestants i burgesos, progressistes, i tolerants... Literàriament moltes crítiques possibles: moments malt explicats i sobretot passatges amb massa densitat informativa on l'autor vol demostrar que s'ha documentat a fons per poder descriure els vestits, els edificis, les lleis, els menjars... Em passa sovint amb les novel·les històriques que em molesta l'excessiva pretensió didàctica per dir-ho d'alguna manera.

Si conegués l'autor li diria que la tornés a escriure: és una llàstima que no li hagi sortit reeixida.

(Toni Casares en va fer un muntatge teatral que devia estar bé)

(La portada preciosa, un quadre per penjar al rebedor de casa la Mequè)

crítica al bloc Arco iris

El retorn del soldat, de Rebecca West

primera guerra mundial: Chris ha marxat a la guerra i una explosió el deixa sense memòria recent i això té unes conseqüències enormes per a la seva vida sentimental. Una novel·leta (per l'extensió no per la qualitat) que t'empasses en una tarda i que descriu una història d'amor que em sembla absolutament original i captivadora. Per mi l'argument donava per un gran novel·lot, per la trama romàntica i pel contrast entre alguns personatges, però potser així, breu i suggerent ja està bé.

l'editorial (Viena últimament l'està encertant i amb aquestes portades ja tenen mitja feina feta) ofereix un tast del llibre

i a més

gràcies a l'excel•lent traducció de Francesc Parcerisas, gaudim d'un llenguatge ple d'algunes escenes líriques, fins i tot d'escenes plàstiques que ens transporten a la ruralia del camp anglès amb una imatge espectacular de la natura salvatge a la vora del Tàmesi.

(http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/el_retorn_de_la_guerra_82734.php)

i Òscar Montferrer comenta la seva brevetat:

El retorn del soldat, malgrat la seva relativa brevetat, és un d'aquells textos que creen afició i que ha de formar part de l'obra llegida de tothom que és capaç d'apreciar la bona literatura. Si la concisió és lloable, l'obra de West ha de ser lloada. Si la convivència de forma i fons ha de ser harmònica, El retorn del soldat no desafina. Si una novel·la digna del passat del gènere ha d'explicar els fets i suggerir amb intensitat tot el que els embolcalla, la narració dels fets que fan trontollar la vida de tres dones i un home no deixa el gènere en una mala posició.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/550142-quinta-essencia-de-la-novelmla.html

Jordi Llovet: Adéu a la Universitat

Per mi és un llibre brillant: Llovet planteja la seva tesi del final de l'humanisme, de l'enfonsament absolut de la universitat i dels intel·lectuals d'avui en dia, del nefast paper de les noves tecnologies, del Pla de Bolonya. la seva reivindicació de la docència gairebé medieval... sí, és brillant i al començament m'enlluerna. Després vaig endevinant el seu ego, el seu elitisme i vaig relativitzant però en tot cas li agraeixo aquest posar en qüestió alguns dogmes absolutament acceptats. Em sembla a més molt ben plantejat des del punt de vista literari amb aquest doble joc de parlar de la seva experiència vital al mateix emps que va desenvolupant les seves reflexions. Li tenia ganes i no m'ha decebut.

Un deliciós llibre en una deliciosa edició. El lector no pot fer més que deixar-se endur per les sucoses pàgines d’aquest assaig imprescindible del professor Jordi Llovet, que conseqüent amb la seva insaciable curiositat ens fa dubtar del gènere d’una eclèctica obra que, més enllà de destil·lar qualitat humana i amor per la docència, suposa una lliçó d’amor desbordant a la vida en la seva ànsia constant de saber a través de l’experiència vital, però també de la literatura o de la música, que de fet Llovet s’encarrega de dir-nos que formen part de la realitat, és a dir, del mateix fet de viure. (Ricard Biel a "Benzina") (més)

"No hi ha cap màquina que pugui substituir el bé que fa la paraula del professor", va explicar Jordi Llovet, que dedica tot un capítol d' Adéu a la Universitat a parlar de l'entrada de les noves tecnologies en el camp de les humanitats. "Unes eines que normalment es fan servir per divertir-se no és lògic que es vulguin implantar en moments d'esforç com són els moments d'estudi". Llovet va reivindicar les virtuts de la conversa socràtica -mitjançant la qual, a partir del dubte sistemàtic, s'arriba a noves veritats- i va evidenciar la poca sintonia entre el coneixement humanístic i la rapidesa que proporciona internet: "Dóna una informació indiscriminada, massa immediata, sovint equivocada". (de la crítica de l'Ara) (més)

Niels Lyhne, de Jens Peter Jacobsen

Absolutament recomanable.
Les desventures amoroses i les reflexions vitals i religioses d'un noiet danès, romàntic i enamoradís. Descripcions precioses, melanconia i romanticisme exacerbat,un llibre que avança  lent i suau a cop d'onades tranquil-les que van i vénen teixint una història plena de situacions recurrents i tòpiques si es vol pero que t'envolten i et vesteixen amb la cal.lidesa d'una capa d'hivern.

la cueva de los sueños olvidados, de Werner Herzog

Pintures rupestres esplèndides a una cova de l'Ardèche. La pel.lícula una mica repetitiva i amb uns comentaris interpretatius que podrien donar més de sí però val la pena només per veure aquells quatre cavalls. Fantàstiques imatges de la cova en 3D

Ver "La Cueva de los Sueños Olvidados Trailer Oficial Subtitulado" en YouTube

Ciència vs. religió: un fals conflicte, de Stephen Jay Gould

Dos magisteris que no se superposen: equivalents i independents com l'oli i l'aigua. com el yin i el yang. Tenen lògiques diferents, responen a preguntes diferents. Per mi el llibre és una petita decepció: el renom del científic em prometia més originalitat intel·lectual; potser és pressumptuós dir-ho però m'ha semblat una mica barato.

La sinopsi de La Casa del libro:

En este libro, Stephen Jay Gould, se enfrenta al viejo dilema que han tenido que afrontar los intelectuales desde el Renacimiento para proponernos que, en vez de seguir escogiendo entre ciencia y religión, optemos por un punto medio que reconozca la dignidad de ambos mundos. Es decir, que la ciencia defina el mundo natural y la religión, y que ambas puedan cohabitar respetuosamente. Para sustentar su propuesta, el autor sesumerge en la historia de la ciencia y asedia las figuras de científicos y líderes morales que, a lo largo de los tiempos tuvieron que enfrentarse a dilemas de fe y razón. Galileo o Darwin ejemplifican el argumento del autor de que los individuos y las culturas deben cultivar tanto la vida espiritual como una constante interrogación racional para experimentar plenamente las potencialidades de la condición humana. (http://www.casadellibro.com/libro-ciencia-versus-religion-un-falso-conflicto/9788484329183/1138486)

La crítica dels ateus (Ateus de Catalunya)

S. J. Gould es un científico que se declara a sí mismo agnóstico, por ello su participación en este debate podría parecer a priori neutral, pero como ya está archidemostrado el hecho de ser científico no garantiza más que el dominio, como reconoce el propio autor, de la especialidad propia y por ello sucede lo que en tantas ocasiones, que queriendo resolver un conflicto ajeno a su disciplina en base de propuestas conciliadoras acaba por mostrar su propia impregnación religiosa, buscando la forma de justificar un espacio para la religión en un mundo donde el conocimiento objetivo cada vez más va arrinconándola hacia posiciones difíciles de defender. Por eso no logra convencernos con su propuesta, porque no aborda el problema en su registro real y sólo trata de quitar hierro a la contienda a base de buena voluntad.

La berlina de Prim

M'empasso en tres dies aquesta novel·la de Ian Gibson sobre la mort de Prim. Gibson no és un gran novel·lista i per tant més enllà de l'interès de la Història (amb majúscules) el llibre fluixeja: descripcions pobres, episodis sentimentals forçats, final una mica barato... i a més acabes perdent-te una mica entre tants personatges i amb tantes voltes sobre l'episodi. Però el llibre provoca l'interès pel personatge de Prim i ajuda a entendre els intríngulis d'aquest segle XIX tan complicat. I no deixes de pensar que si Prim se n'hagués sortit, Espanya s'hauria alliberat dels Borbons i això segur que hauria canviat moltes coses en aquest nostre(?) país. (Quins personatges Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII, Joan Carles...! galeria dels horrors!).

Gràcies Rosa C. pel regal.

les meves notes a Evernote (estrena en el bloc)

i aquí l'enllaç amb l'entrevista amb Ian Gibson

1Q84 de Murakami

La doble història d'Aomame i Tengo, elle assassina professional, ell mig escriptor, dues històries que es troben degut al passat, degut a aquesta bogeria de sectes i little people, de nenes i crisàl·lides, u a història esbojarrada, passada de voltes en algun moment, però que m'intriga i m'interessa, tot i sabent que amb Murakami res no queda tancat.

1Q84 és una novel·la que ens transporta a un Tòquio alternatiu on les vides dels personatges principals, L'Aomame i en Tengo, es van encreuant. El llibre està ambientat el 1984, a Tokio, any que George Orwell va fer emblemàtic al seu llibre 1984. Escenes màgiques i personatges solitaris, componen la novel·la, (...), que recupera un dels seus grans temes, el de l’enfrontament de l’individu amb la societat i amb el sistema imperant, i reprodueix un món original, fosc i alhora lluminós, que molts reconeixeran com l’univers narratiu de Haruki Murakami. (de la Viquipèdia)

De Dürer a Morandi, gravats al Cosmocaixa de Girona

Una passejada agradable per Girona es complementa amb una visita a aquesta exposició de gravats: filigranes que revelen habilitats incomprensibles, paisatges, retrats, Rembrandts, Tiepolos... fins i tots uns Bonnards preciosos

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumgirona/dedureroamorandi_es.html

180º de cel, de l'Aleix Fauró

Està bé aquesta obra al Tantarantana. Una noia surt de la presó i se'n va a viure a casa de la seva germana i lluita per trobar feina i distanciar-se del passat mentre la persegueixen els fantasmes de jutges, fiscals i assistents socials. Al sortir valoro la narració ben portada que li dóna l'originalitat imprescindible en un tema bastant "sobat"; i també l'actuació que em sembla mesurada i natural de la protagonista lluny d'histrionismes i sobreactuacions. Bé, m'ho passo bé.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/els-barrots-llibertat-1887641

Una habitació a Holanda, Pierre Bergounioux

Descartes fuig cap als Països Baixos a buscar un lloc tranquil on filosofar. M'impressiona imaginar-me'l entre llençols tot el matí, per poder pensar, havent donat ordres al criat de que no el destorbi ningú. Canviava de ciutat quan el coneixia massa gent! Vaja un misantrop!. M'escapo dels altres, doncs existeixo!

el autor nos propone una mirada fugaz a la historia de Europa, desde la conquista de las Galias por César hasta desembocar en la realidad europea de la época, pulcra y detallada, mediante una prosa erudita y elegante, y concluye que la publicación del Discurso se realizó en Leiden, en los Países Bajos, fundamentalmente por dos razones: en primer lugar porque, en el tiempo de emergencia de los estados-nación, esta región de Europa constituía una entidad prácticamente inexistente; en efecto, un medio que carece de lo que se ha dado en llamar “conciencia nacional” debería, a la vez que la distingue del resto de sociedades europeas por ser una de las más tolerantes, facilitar el individualismo: donde el “nosotros” apenas tiene sentido, emerge el individualismo, emerge el “yo” que reflexiona, el “yo” que piensa. Pero también porque su monotonía paisajística y su tristeza no distraían a Descartes de la reflexión, que al ser un proceso de repliegue sobre sí mismo precisa rehuir cualquier tipo de distracción.http://www.revistadeletras.net/una-habitacion-en-holanda-de-pierre-bergounioux/

Professor Lazhar

Hi vaig perquè em fa gràcia veure la història que ja vaig veure en teatre, ara passada al cinema. Torna a ser interessant i hi passo una bona estona. L'argument del professor algerià que arriba a una escola de Montreal per substituir la mestra suïcidada està una mica més enfocat des del punt de vist dels nens del que ho havia estat a l'obra de teatre (allà era un monòleg!). Diria que hi ha molt altibaixos interpretatius o és que potser conec massa els nens de dotze anys i els mestres de les escoles perquè tot em sembli natural... Però la història té grapa, i el personatge també, i al cap i a  la fi els nens d'una escoleta privada canadenca (i els mètodes i els mestres i les aules i els patis) no s'assemblen gaire al que podem trobar per aquí i un professor algerià evidentment ha de tenir cares i perfils especials. Per cert boníssim l'accent quebequès d'alguns dels personatges!

http://www.periodistas-es.org/cine/profesor-lazhar-del-choque-de-culturas-y-las-dificultades-de-la-emigracion

M'empasso les corredisses d'Ull de falcó i els seus amics mohicans (iroquesos? hurons? quin merder de noms de tribus índies!) per les terres que francesos i britànics es disputaven a finals del XVIII. Pensant en Day-Lewis tota l'estona és clar. Massa corredisses i poca variació en l'aventura. Però arribo al final, sí.

Les neiges du Kilimandjaro

Res a veure amb Hemingway ni Gregory Peck ni Ava Gardner: un honrat sindicalista marsellès prejubilat rep a casa seva la visita d'uns indesitjables i la seva honestedat és posada a prova. Una pel·lícula que fa pensar la crisi,  social, intimista i psicològica a la vegada, que m'emociona en molts moments i que m'interessa moltíssim. I fins i tot amb alguns bons gags d'humor.  Com sempre els actors maddurs són més bons que els joves: els dos protas són fantàstics. La història de vegades  cau en el melodrama però jo li perdono. Sí, ho sento, a mi el cinema francès normalment em cau bé.

Las nieves del Kilimanjaro - Tráiler español (v... per keane43

I de sobte la Marta em convenç per arribar-nos a Mont-roig del camp a veure Miró. Està bé aquest petit centre d'interpretació centrat en l'època que el poeta va passar al poble, que va ser molta, i en la producció que hi va fer els primers anys, una època amb quadres molt bonics, d'entre els quals la Masia (avui en Bassas en parla al seu tweet des de Washington). Després dinar a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, un lloc esplèndid, amb vistes precioses sobre tot el camp de Tarragona. I encara al baixar ens perdem pels masos i les torretes vora mar.

en el vídeo surt la senyora que ens va fer una visita personalitzada molt apropiada.
http://www.youtube.com/watch?v=P1ytu916lHs

El cel és blau, la terra blanca, Hiromi Kawakami

Ritme japonès, algú diria novel·la femenina, les crítiques positives que he llegit són sobretot de dones (gràcies Ada Castells)... dona que ínicia relació amb el seu exmestre gran i lentament la relació es va estrenyent. La quotidianitat pren importància i la passió va soterrada , tan soterrada que sembla que no hi sigui, però això li dóna un toc curiós i interessant de realitat. Em costa l'entrada però a poc a poc jo també els acabo entenent a ells dos...

Saramago- Ricardo Reis

Ricardo Reis passeja per Lisboa, dorm en un hotel ben cèntric on fa l'amor amb la cambrera i on desitja una joveneta de braç impossibilitat. Rep visites de Pessoa, mort, i respira el feixisme portuguès que conviu amb el nazisme ascendent i el colpisme franquista.
està bé, està molt bé: l'ambient de l'hotel, el del seu pis desordenat, les relacions inclassificables, les absurditats quotidianes, les caminades sota la pluja...
per mi, dels millors Saramagos. i això és molt, és clar!

aquest noi ho explica bé: http://www.opotserno.com/2007/11/14/els-meus-llibres-xviii-lany-de-la-mort-de-ricardo-reis

La meva vida, Txhekov

No és la seva autobiografia. És una novel·la curta en què un jove burgès d'una ciutat de províncies s'enfronta amb el seu món, la seva família i les expectatives del seu pare pel fet d'optar pel treball físic i deixar la carrera d'oficinista: es dedica a fer de pintor de parets i ho compagina amb les seves elucubracions sociològiques, artístiques, culturals; també amb els seus fantasiejos amorosos i les seves experiències de felicitat i dolor, com qualsevol fill de veïna Un plantejament molt tolstoià, prerevolucionari fins i tot. És bo, Chejov! I es llegeix en una tarda de pluja intensa a Tavertet. (Bé, se li dóna l'empenta final el diumenge a la nit de retorn a Vilassar des de casa els pares en el tren de la costa quan va especialment buit)

Relato que, al igual que “El pabellón nº 6″ (L5591), incide o se rebela contra las tesis ético-morales mantenidas por Tolstoi, MI VIDA (Relato de un hombre de provincias) es otra de esas magistrales narraciones aparentemente intrascendentes de ANTON CHÉJOV a través de las cuales se descubren, como iluminadas de súbito por un relámpago, facetas y aristas insospechadas de la existencia y la naturaleza humanas. “A menudo me echan en cara -dice Chéjov en un fragmento que recoge Ricardo San Vicente, traductor de la obra, en su introducción- que escribo sobre fruslerías, que no tengo héroes positivos, revolucionarios (…). He escrito mis obras para decir a la gente sólo una cosa: “Miraos bien y fijaos en la vida inútil y triste que lleváis”. Lo más importante es que la gente se dé cuenta de esto. Y cuando lo entiendan seguro que construirán otra vida, una vida mejor”. http://www.lalibreriadejavier.com/?p=6465

Un crim de qualitat

En una Setmana Santa fluixa de lectures en algun moment John Le carré ha provocat una punta d'intriga amb Un crim de qualitat: l'assassinat de la dona d'un mestre en una petita high school al poble anglès de Carne cobert per la neu. George Smiley s'hi presenta i interrroga el personal: típic un món tancat, tots amb motius per ser l'assassí, que mai no és el qui sembla, o sí?Una pol·licíaca de les d'abans.

Músser (o Mussa?)

A la tarda passejadeta amb pluja fina fins el Pont del diable sobre el torrent d' Aransa (o Arànser) i després Saramago, Jay Gould, Ben Jelloun, Houellebecq i crema de bolets.

Casares-Pous i Pagès

Una estona fantàstica aquest Rei i senyor. Passat de moda sí, és clar, però i què? teatre de primera amb un personatge esplèndid, (gran Lluís Soler) i el tema del pes de la tradició sobre la llibertat individual en un ambient completament Terra Baixa. No és pas l'amor, tampoc no és el conflicte social, tot i que està ben plantejat aquest paternalisme feudal dels Reixach. És sobretot el dubte del sempre s'ha fet així i l'orgull del no em tiro enrere. I , Toni, el final és de campionat; felicitats!

El director de l'espectacle, Toni Casares, afirma que "la història de l'enfrontament generacional d'un món que s'acaba i d'uns valors nous que topen amb un món intolerant ha passat tota la vida malauradament". "L'obra parla de dos generacions que topen i no poden conviure", ha ressaltat.( http://www.radiosabadell.fm/Noticies/)

per cert El muntatge s’estarà al Teatre Nacional fins el 29 d’abril.

Toni Casares presenta Rei i senyor